dissabte, 25 de juliol del 2015

CERCANT LA SENZILLESA

Foto: Infra-leve (Flickr)


TANCA AMB PETÓ


Recull la roba,
la nit, les arracades,
mormola "És l'hora".
S'endú la clau de l'alba,
deixa saliva nova.


de Jaume Subirana
a Rapala (2007)




A la literatura -com a la vida- les coses més senzilles són les més difícils. Suposo que per la tendència humana a l'expansió, a donar tombs tot buscant què vols dir. O com vols viure. I escriure un haikú o una tanca ens obliga a anar contra nosaltres mateixos a la recerca de la síntesi. Pel camí hem d'abandonar tot allò accessori -per molt atractiu que sigui- i primar l'austeritat, entesa no només vitalment sinó com a camí de l'expressió artística. Sovint el resultat final és enganyós: sota una aparent simplicitat s'hi amaga tota aquesta feina de desbrossar, polir, despullar… I si la feina ha estat feta amb mestria i paciència el que en queda és meravellosament revelador.

Per això em va agradar tant aquest poema des de la primera lectura. I tenia clar que volia musicar-lo però volia estar a l'alçada d'aquesta senzillesa. Potser per això ha estat el que m'ha costat més. I a hores d'ara encara no estic segur d'haver-ho aconseguit...

4 comentaris:

  1. És un poema senzill però complex, concentrat. I emotiu, com la teva cançó. Jo amb la poesia m'hi atreveixo, amb la música mai!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo, tot i alguns tempteigs inicials sense massa èxit, vaig decidir deixar la poesia als que en saben. I gaudir-ne des de la lectura i de la meva visió particular a través de la música. Cadascú allà on se sent més còmode!

      Elimina
  2. M'agrada el vers "sendú la clau de l'alba", el trobo molt poètic...De vegades les coses més senzilles poden ser les més difícils, però no sempre, en tot cas les coses que semblen més senzilles!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi també és un vers que m'encanta, la image que suggereix és molt bonica. També això de recollir la nit, com si l'endrecessis al calaix… Aquesta és la gràcia dels poetes!

      Elimina