dimecres, 29 de juliol de 2015

I si fos això, la felicitat?

Llegeixo àvidament Adrada (2005), un dels dos dietaris de Jaume Subirana, a la recerca de pistes que m'apropin a l'autor i a la seva obra. Com vaig fer amb Larkin, només que allà va ser molt més fàcil: l'esplèndida entrevista de Miriam Gross* em va regalar uns fragments fantàstics on la veu del poeta anglès sonava clara i sorneguera…

Aquí és més difícil perquè Subirana pren una distància discreta -gens exhibicionista- davant dels fets viscuts i reflexionats. Tanmateix és una lectura molt amena i interessant de la qual -segur- acabaré treient algunes imatges prou significatives.

Deixant de banda altres perles que espero anar presentant en aquest blog, potser un dels moments més emocionants de la lectura d'aquest quadern de notes ha estat la descoberta de l'embrió d'alguns poemes posteriors. Mireu, a tall d'exemple, el fragment precursor del poema Escampall (En altres coses):

“¿I si fos com això i prou la felicitat? Una llarga tarda d’estiu amb la temperatura justa, un prat de gespa inclinat, la petita piscina de plàstic amb les joguines abandonades tot al voltant, els crits de les criatures lluny i, més lluny encara, els esquellots d’un ramat de vaques, i jo amb un llibre entre les mans obert però ignorat davant la magnífica paret del mas, mirant com un pardal va i ve i busca la via fins al forat exacte d’on sorgeixen de tant en tant els becs neguitosos de la nierada…”  (Adrada, pàg.75)

I aquí el poema:



de Jaume Subirana
a EN ALTRES COSES (2002)


La simple comparació dels dos textos ens permet veure alguns detalls del procés de creació del poema. Està clar que el nus de tot plegat ja apareix en el fragment del dietari. L'autor ha escrit les seves notes des d'una aguda -i poètica- observació del seu entorn de manera que els elements escampats han prefigurat davant la seva mirada l'interrogant sobre si tots aquests elements -i prou-, aparentment aïllats, configuren això que en diem felicitat. Però en el camí de la nota al poema hi ha hagut dos canvis significatius. Per un costat l'elisió de la paraula felicitat, que ara resta mig amagada sota l'expressió "aquest joc". Com si el mateix concepte perdés força en convertir-se en una mera convenció lúdica -una ficció, doncs- de la que tots participem (Subirana parla en altres llocs del fantasma de la felicitat). L'altre canvi al meu parer destacable és la posició del mateix jo del poeta, abans erigit com a observador d'aquest petit paradís momentani i que ara pren un altre paper en interrogar-se sobre si ell (la seva peça) pot encaixar en aquest joc. En resum, es pregunta si té -tenim- el dret a formar part d'aquesta felicitat que el poeta prefigura al seu voltant o n'ha de restar al marge obscurit, solitari i a l'espera?

A voice for our time", entrevista de Miriam Gross a The Observer.  Podeu trobar-la a l'edició de Finestrals, a càrrec de Marcel Riera (labreu edicions)

9 comentaris:

  1. De vegades he pensat que la felicitat es submergir-se en un llibre i desaparèixer. Però tenir el llibre obert però ignorat per submergir-se en la vida també s'apropa molt a la felicitat. Es veu clar que el fragment en prosa és l'embrió del poema però a mi m'arriba més la prosa (encara que els dos són bonics)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per a mi també aquesta imatge, d'algú endinsat en la lectura, és molt propera a una certa felicitat. A mi m'ha passat el mateix que a tu, la prosa se m'ha fet més directa. Segurament perquè els processos d'escriptura que porten al poema fan que hi guanyi un cert distanciament. De fet he entès molt millor el poema a partir del fragment d'Adrada. Però coincideixo amb tu: els dos són molt bells.

      Elimina
  2. De vegades he pensat que la felicitat es submergir-se en un llibre i desaparèixer. Però tenir el llibre obert però ignorat per submergir-se en la vida també s'apropa molt a la felicitat. Es veu clar que el fragment en prosa és l'embrió del poema però a mi m'arriba més la prosa (encara que els dos són bonics)

    ResponElimina
  3. Això del fantasma de la felicitat és veritat, diuen que només poden ser feliços els idiotes, que la felicitat és una pastanaga davant un burro.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Crec que ens passem la vida encalçant un ideal que no existeix. Hi ha moments en que tastes la felicitat però mai és un estat permanent. Potser ens costa entendre que la infelicitat també forma part d'aquest pack que anomenem vida.

      Elimina
  4. M'agrada creure que l'escampall és dintre, molt endintre.

    ResponElimina
  5. M'agrada molt aquest paràgraf que descriu la felicitat, potser m'hi sobre la piscina de plàstic, en un lloc tan bucòlic estaria més be, natural...Això de lligar el fragment amb el poema, una mica complicat per a mi...
    He llegit aquests "fragments fantàstics" i la majoria m'han agradat, principalment, "Escriure un poema" i El poeta bibliotecari"...
    Bon vespre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, la piscina de plàstic sembla que desentoni però ho has de posar en context: és una escena familiar i la piscina és el record dels jocs de les seves filles.
      Celebro que t'hagin agradat els "fragments fantàstics" de Philip Larkin. Són els que ens permeten explicar millor el poeta sense fer gaires explicacions. Larkin parla molt bé per ell mateix. Si algun dia pots veure el nostre recital ho entendràs encara millor.
      Una abraçada i bon vespre!

      Elimina