(Recupero aquest post que ja vaig penjar a Rapsòdia, 14/08/12)
L'aigua s'esmuny… però deixa empremta
Estic llegint -finalment!- Una pedra sura, el nou poemari de Jaume Subirana, un dels meus poetes preferits. El primer poema ja m'ha deixat impressionat per la seva musicalitat, el sentit del ritme… i aquesta imatge de la vida que s'esmuny entre les mans si volem atrapar-la. Però no ens deixa igual que abans…
Sentiu-lo en aquest esplèndid muntatge -un cop més- de Josep Porcar.
Un video, i una música, refrescant. En un dia d'estiu entra bé.
ResponEliminaÉs veritat, Xavier, no hi havia pensat!
EliminaMolt bonic ...I la vida , com l'aigua s'esmuny entre les mans, per això n'hem d'aprofitar cada
ResponEliminamoment. I les dues deixen empremta per on passen, depenent de la força de les emocions, o del ventitjol...
Que tingueu molta sort.
Sí, la força d'aquest poema se sent en aquest video. Una força que se'ns esmuny cada dia, per això tens raó: carpe diem! -que deien els clàssics.
EliminaUna abraçada!