Illini Images (Flickr) |
RABEIG
La nit es banya.
Respiren les estrelles
a dins de l'aigua
de Jaume Subirana
a Una pedra sura (2011)
Res millor que un haikú per a condensar la bellesa. Ja a Rapala, Subirana donà senyals d'apropar-se a una mètrica més breu semblant a l'aforisme, això que els entesos en diuen poesia epigramàtica. Però és a Una pedra sura on ha esclatat definitivament, amb mostres com aquesta. En això s'afegeix a la llarga llista de poetes seduïts per aquests estrofismes de la lírica japonesa, haikús i tankes, l'introductor dels quals a casa nostra fou Carles Riba (amb permís de Josep M Junoy que fou el primer a utilitzar-los). A mi, personalment, sempre m'han captivat els de Joana Raspall a Arpegis.
Jo hi estic bolcada, en els haikus i les tankes. Algun dia provaré de fer un sonet!
ResponEliminaGràcies per l'enllaç al blog de la Joana Raspall.
Jo he provat d'escriure'n algun, precisament en un homenatge a la Joana Raspall, abans que morís. Però no passen de ser poemes que "estan bé", però els falta aquesta espurna de genialitat, la captació de l'instant, la imatge que ho diu tot… en fi, que un no és poeta i prou.
EliminaNo he provat mai d'escriure un sonet, crec que les normes métriques m'encotillarien massa, potser aconseguiria un sonet ortodox, però sense ànima. Espero que tinguis més sort! Tu ets prou constant com per aconseguir-ho. Ja el compartiràs!
Una abraçada!
Un haikú molt ben aconseguit i no és gens fàcil...Molts ens hi atrevim , però no sempre ens surten bé i jo la primera! Aquest és cap i cua, perquè té el mateix sentit començant pel primer vers, que pel tercer.
ResponEliminaBon començament d'agost.
Tens raó, sembla fàcil… un cop fet! No m'havia fixat en això del cap-i-cua, és veritat!
EliminaBon inici d'agost, també per a tu, Roser!