dissabte, 1 d’agost del 2015

Que ho vagi a explicar a la seva àvia!

Seamus Heaney / Foto: Sean O'Connor
José Ángel Valente / Foto: Uly Martín


És curiós com, remenant entre els textos d'Adrada, tinc la sensació que la poètica de Jaume Subirana es mou entre l'abandonament de l'ego i l'assumpció alhora de la biografia personal com a lloc des d'on poder fer una poesia universal. Potser és aquest un dels aspectes que em fan més propers els seus versos: notes un cor que hi batega al darrere i, tanmateix -o potser per això precisament- sents aquest jo molt proper, algú que et parla directament des de la seva experiència, trascendint-la. Ho podeu veure en aquests "diàlegs" amb Seamus Heaney (el Nobel irlandès que Subirana ha traduït) i José Ángel Valente:


Diu Seamus Heaney: “Al poeta li cal superar el seu ego per arribar a tenir una veu que sigui alguna cosa més que la seva autobiografia”
Diu Subirana: “la superació de què [Heaney] parlava al començament deu passar per una mena d’immersió: llançar-se de ple a la pròpia biografia, al quotidià i als seus fantasmes i fantasies per elevar-se’n havent-ho travessat, per sortir-ne xop però ja en un altre element, en un altre estadi."

I després:


Diu José ángel Valente: “Sí, com deia Keats, el poeta ha d’anihilar la seva identitat per deixar que l’univers parli a través d’ell. S’equivoca el poeta que parla de la seva experiència personal. Que ho vagi a explicar a la seva àvia!” 
Diu Subirana: "I és curiós perquè no puc estar-hi més d’acord i, a la vegada, no sé de què parlem si no és des de la nostra experiència, la de cadascú en la mesura que és generalitzable, compartible.”

Fragments d'Adrada,  pàgs. 67 i 113 

5 comentaris:

  1. És com el sentiment en un poema, que diuen que no ha de provenir del que el poeta està vivint, sinó que ha de provenir del passat. El poeta i el poema com a vehicles. Una metàfora ja ho és, un vehicle que "porta a través" de la forma.

    ResponElimina
  2. Jo penso que dins de la poesia i cap tot...L'experiència de cadascú( sense egos) per què, qui decideix si és compartible i generalitzable? Això de deixar parlar a l'univers a través seu, és molt teòric, però penso que a la pràctica... També en podem treure molt, de l'experiència dels altres i de l'essència de l'univers.
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Suposo que es refereixen a l'esforç perquè no acabi sent només l'expressió d'un sentiment molt personal però que no estigui escrit des de la distància suficient -com diu també l'Helena- perquè altres persones s'hi puguin sentir reflectides més enllà dels aspectes biogràfics. I a més hi ha l'art, aquesta aspiració que demana ofici i molt de treball, també de la tècnica que utilitzes, en aquest cas la paraula.
      De totes maneres crec que aquests plantejaments tenen sentit en la poesia més culta. Hi ha una poesia més simple, que potser no busca tant trascendir l'experiència personal sinó només compartir-la. I també està bé si acompleix la funció per a la qual va ser escrita pel seu autor. Diguem que una cosa és un poema de Shakespeare i una altra un poema de circumstàncies que jo escric a partir d'una experiència viscuda. A la vida no tothom ha de ser un violinista virtuós, es pot ser feliç tocant el violí per als seus amics… No sé si m'explico.
      Petonets.

      Elimina
  3. T'expliques com un llibre sense fulls, he, he...

    ResponElimina