dissabte, 21 de gener del 2017

"Surant…" a l'Agrícol: inventari de sensacions

Foto: Miquel Cartró

Ahir, mentre a fora feia una tarda freda i humida, d'aquelles que conviden a no sortir de casa, nosaltres arrencàvem les primeres notes de "Surant com les pedres". Gràcies als valents que van abandonar el confort de casa per anar a passar fred a l'Agrícol (1) vam poder presentar un altre cop -i ja en van tres!- el nostre recital poètico-musical sobre Jaume Subirana.
El balanç de tot plegat depèn -com sempre- d'on posis el llistó i dels criteris que poses damunt la taula per a valorar com ha anat. Jo no puc ser objectiu i tanmateix al final vaig quedar prou content, que no satisfet. M'explico. Cinc minuts abans de començar, amb la gent esperant al passadís, ens estàvem barallant amb un problema tècnic que impedia que la meva guitarra se sentís amb condicions. No us podeu imaginar què em va passar pel cap durant aquells llarguíssims minuts mentre fèiem proves de tota mena, movíem cables d'aquí i d'allà, baixàvem i pujàvem nivells de so… No ho recomano a ningú, deu ser el malson de qualsevol artista abans de començar el seu espectacle.
Al final es va resoldre però, esclar, amb tot el que has passat, comences el recital amb un estat d'ànim no precisament relaxat. Als nervis habituals -mai desapareixen del tot-, cal afegir els provocats per aquests preliminars. En fi, que, una mica a trompicons, vas entrant en matèria i el cap i el cor se't va situant on cal que siguin: en donar el millor de tu mateix per al públic que t'ha vingut a veure i que, expectant, t'escolta a escassos metres. No pots baixar la tensió perquè cal estar atent: quina peça toca, qui entra primer, amb quin to està, cal o no celleta, que no m'equivoqui en la lletra, compte amb el puntejat de guitarra, a veure si tots els músics estan prou atents, si ens escoltem prou i sonem compactes, a un ritme acompassat… Escoltes els altres i gaudeixes quan fan un solo, o quan el Pep recita els poemes, aquells mots que has sentit un munt de vegades i que cada cop sonen nous. I poc a poc et vas deixant anar. Personalment quan em sento millor és quan puc oblidar-me de tot -o gairebé- i em concentro en la meva veu, en cantar, en modular la veu seguint la mètrica del poema, el to de la melodia, l'atmosfera que aquells versos traspuen. 
I acaba el recital i et deixes acaronar pels comentaris del públic, que avui prou ho necessites. Tu no n'estàs satisfet, però et reconforta quan et diuen que els ha agradat molt, que ha sonat molt bé (gairebé un miracle després de potinejar-ho tot a darrera hora!), que els ha encantat conèixer aquest poeta o que els ha sorprès gratament la teva veu… També n'hi ha dels que, amb molt de carinyo, et fan algun suggeriment. Les pauses entre peça i peça, massa llargues, la disposició dels membres del grup, massa separats, la il·luminació escassa... I ho agraeixes perquè està dit des de la sinceritat del que sap -i vol- que ho facis millor, que el recital pugi de qualitat. 
Te'n vas a casa amb el cap ple de sensacions que hauràs d'anar revisant perquè al proper concert les puguis tenir controlades. I tanmateix saps que el control total és impossible. I segurament està bé que sigui així, perquè això és el que fa de cada recital un recital irrepetible.
El meu agraïment més sincer a la gent de l'Agrícol que sempre ens ha tractat amb un 'carinyo' especial. Al Miquel, al Pere, a la Pilar -que ens va rebre abans que ningú i es va esperar fins més tard que ningú- i, sobretot a l'Anna, que ahir no hi va poder ser però tenia una excusa del tot justificable. A més ho va deixar tot molt ben lligat de manera que no ens va faltar res, des del tema de la difusió, fins als aspectes tècnics i organitzatius.

Propera parada de la mini-tournée:  ens espera la "Juanita", la llibreria Nollegiu! El proper divendres. Com diuen els futbolistes: "No hi ha temps per a lamentacions. Ara tocar pensar en el proper partit".
Ja l'espero!


(1) Dit amb tot el carinyo, però és que, tot i haver escalfat la sala prèviament, més d'una persona em va confessar que s'hi havia glaçat. Sé que encara esteu en obres i, per tant, és un tema que sé que solucionareu de seguida que pugueu.

8 comentaris:

  1. Respostes
    1. Gràcies, Teresa! A veure si coincidim aviat!
      (per cert, aviat sortirà el programa on recito el teu poema, ja t'avisaré!)

      Elimina
  2. "aquells mots que has sentit un munt de vegades i que cada cop sonen nous", està molt bé quan passa això!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, això és mèrit del rapsode, que sap buscar nous matisos a cada recital...

      Elimina
  3. Enhorabona doncs, August!

    Sensacions teves i el munt de sensacions que vau provocar en el públic!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vivim de sensacions, oi? La feina és garbellar-les, i destriar el gra de la palla (caram estic molt metafòricament rural)
      Una abraçada, Carme!

      Elimina
  4. Felicitats August, després de tantes presentacions, penso que ja ho deus tenir tot ben controlat...Ésnormal està nerviós en aquests casos, perquè vol dir que ets responsable i ho vols fer bé, perquè el públic que us ha vingut a escoltar( que no m'estranya que passés fred) en pugui gaudí.
    Bona nit August,

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Roser! Per molt que ho hagis fet, els nervis sempre acompanyen perquè cada cop és un nou repte, un nou lloc, un nou ambient… Però vaja, en general no sóc dels que els nervis els traeixen. Procuro gaudir jo mateix de l'espectacle!
      Bona nit, Roser!

      Elimina