Foto: Rosita |
Ressons
Aquell mirar que et seguia atent.
Aquell mirar que et seguia atent.
El bon fer dels tècnics: eficàcia cent per cent.
Posar una cara a la Rosita de l'Òmnium.
Aquell Espai Orfeó que et fa pujar als cels
perquè Orfeu avui no ha hagut de baixar als inferns.
Un silenci expectant, de respecte extrem.
Parlar amb el Currià d'alguns amors culturals.
Patir per la veu tot just mig guarida.
Gaudir del rapsode de veu molt amiga.
Deixar fluir el vers,
que parli el poeta.
I acabar amb un "te n'en vas"
quasi a cau d'orella.
M'he permès l'audàcia -per no dir temeritat- de parafrassejar un poema de Subirana per a descriure algunes de les coses que vaig "deixar" ahir a Lleida, abans d'embarcar-me de nou cap a Vilafranca. Per si no sabeu de què estic parlant us poso al final el darrer poema que he musicat i afegit al nostre repertori: Tarja d'embarcament.
Al "Surant com les pedres" li faltava una estona més a sobre i a sota de l'aigua, i ara crec que té la mida perfecta. A part de Tarja d'embarcament, he triat també un poema d' El rastre de l'animal més lliure: "Retrat d'infant que pinta", que he repescat en una nova relectura de l'obra de Subirana. Tant un com l'altre tenen molt a veure amb aquesta capacitat del poeta de mirar al seu voltant i captar aquells rastres que la vida ens deixa -o deixem- mentre la vivim.
Al "Surant com les pedres" li faltava una estona més a sobre i a sota de l'aigua, i ara crec que té la mida perfecta. A part de Tarja d'embarcament, he triat també un poema d' El rastre de l'animal més lliure: "Retrat d'infant que pinta", que he repescat en una nova relectura de l'obra de Subirana. Tant un com l'altre tenen molt a veure amb aquesta capacitat del poeta de mirar al seu voltant i captar aquells rastres que la vida ens deixa -o deixem- mentre la vivim.
Poc podria dir més de l'actuació d'ahir a Lleida, només que ens hi vam sentir molt ben acollits, molt ben tractats, diria que estimats. Agrair a tothom, començant per en Salvador Escudé que és qui va fer possible que féssim aquest viatge llampec a les terres de Ponent, i continuant amb la Rosita -la secretària d'Òmnium- tot atenció i delicadesa, el Joan i el Marc a l'exercici màgic i imprescindible -per a mi vital- de fer sonar les nostres veus i instruments en un espai que és una meravella, l'Espai Orfeó de l'Orfeó Lleidatà. Ah!, i per acabar, la coneixença breu però plena de bonhomia, escalf i sensibilitat del Josep M. Currià, advocat, músic i fotògraf, autor de les esplèndides fotos que teniu aquí sota per acabar d'il·lustrar aquest post. Gràcies Josep M.!
Foto: Josep Maria Currià |
Res més. Com he dit al principi, us deixo amb un dels rastres d'ahir, la Tarja d'embarcament:
******************
Propera parada de la "tournée": Setmana de la Poesia de Sant Feliu de LLobregat:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada