"Demà" (la UOC felicita el nou any)

La UOC us felicita l'any nou amb una poesia dibuixada, que integra el poema "Demà" del professor Jaume Subirana, la veu de l'actriu Silvia Bel i la il.lustració de Marta Bellvehí.

"Boca seca" (Narcís Comadira) versió de Miguel Poveda

A un dels comentaris del post anterior "Surant cap a la llibertat" l'Helena Bonals, una bona amiga i companya de blogs i de poesia, em feia notar que el poema "Boca seca" que vam recitar al concert de 'El Taronger' tenia una versió a càrrec de Miguel Poveda que jo desconeixia.

L'he buscada i m'ha impactat tant que no m'he pogut resistir a incloure-la en aquest blog subiranià. Encara que no d'ell sí és un poema que ell deu tenir en estima si l'ha triat per a la seva antologia "Libertat. 50 poemes de revolta" d'Ara Llibres.

Gaudiu-lo en boca -no sé si seca- d'aquest cantant excepcional. Acompanyat al piano per Gustavo Llul en un concert de la gira "Desglaç" fet al Teatre Atrium de Viladecans l'any 2006 

Surant cap a la Llibertat

Va ser un dia molt estrany. Al migdia havien corregut els rumors que el President convocaria eleccions. Hi havia hagut una mena de decepció general al sector independentista -on també m'hi compto. Jo pensava: amb quines ganes he d'afrontar un concert poètic? És el moment de recitar un versos molt bells però que, tanmateix, sentia com a fora de lloc o, millor dit, fora del temps?

A les 5 de la tarda, mentre preparava els estris, el President anunciava que havia renunciat a unes eleccions sense garanties i tot donava un nou gir: s'ensumava que l'endemà el Parlament proclamaria la Independència -com així va ser- i els ànims es recuperaven. Tot i així tenia clar que aquella versió del "Surant com les pedres" no podia ser la de sempre. Calien uns altres poemes i vaig posar fil a l'agulla.

El pati d' "El Taronger" és un espai deliciós. Les taules estan entre una petita bosquina de tarongers, codonyers i altres arbres que li donen l'aspecte d'un jardí mediterrani. En un racó ens posem els músics i anem muntant mentre arriben els primers clients que van seient a les taules tot prenent una cerveseta i xerrant de vés a saber què. Nosaltres a la nostra. Sempre he pensat que aquesta estona prèvia és la més incerta. És quan t'hi jugues que després la cosa soni més o menys bé. I la tècnica, per bé que imprescindible, de vegades se'm fa feixuga com una llosa: cables, connexions, instruments, altaveus, allargadors, amplificadors... No hauria de ser necessari tanta ferralla per a poder cantar i llegir uns poemes. Però no hi ha opció si no volem que uns instruments es mengin els altres o que la veu resti ofegada per la música. Serè feliç el dia que pugui arribar amb la guitarra a l'esquena, afinar i començar a fer-ho sonar tot plegat. 

Fem una prova de so amb la gent ja asseguda -hem trigat més del compte per problemes de darrera hora, per què els problemes no són mai de primera hora?- i engeguem. Tot sona prou bé i un poema dóna pas a un altre. Els automatismes dels bolos passats es recuperen en el moment de fer-los presents, curiosa memòria aquesta que no s'activa fins que la necessites. Al nostre costat un parell de noies xerren sense complexos. Una fins i tot baladreja pel mòbil -no puc dir parla perquè el volum és sorprenentment alt. Costa concentrar-se en aquest entorn. Nosaltres no fem música d'ambient, o, més ben dit, creem un ambient molt íntim que predisposa -o hauria de fer-ho- a l'escolta silenciosa. Sort que la resta del públic que s'ha aplegat aquest vespre és molt respectuós i amable. I entusiasta: ens regala uns quants aplaudiments al final de les peces. I això compensa sobradament la remor molesta d'aquelles que avui han vingut a sopar i s'han trobat música de fons.

Quan el darrer poema "Tarja d'embarcament" acaba i la veu enllaunada del Jaume Subirana ens recorda que aquesta aigua del riu que "agafes i no pots agafar" és la que ens "precedeix i ens sobreviurà" és el moment d'afegir els poemes que he preparat amb el Pep Puig per a un dia com avui, per a uns temps com els que corren i ens empaiten darrerament a casa nostra.

Hem escollit tres poemes de l'antologia que Subirana va titular "LLIBERTAT! 50 poemes de revolta", publicada a Ara Llibres, un de Joan Brossa, amb el que engego de cop ràpidament i que em permeto després de deconstruir per fer més entenedor:

Descarreguem un cop amb la mà esquerra

al plec del braç dret aixecant simul-

tàniament l’avantbraç.

Joan Brossa   

             

Després uns preciosos i tristos versos de Narcís Comadira:

Boca seca

Hem cridat fins a no poder més:

la pau, la pau,

la pau i la justícia.

Justícia i llibertat

fins a no poder més.

Hem cridat fins a no poder més

que ens molestaven tantes estructures

immòbils,

tants papers, tantes lleis,

la gàbia que empresona

fins a no poder més.

Hem cridat fins a no poder més,

fins a no poder més.

Tenim la boca seca.

I encara uns darrers versos d'Eric Fried, plens d'un lúcid dramatisme:

Conversa amb un supervivent Què vares fer aleshores que no hauries d’haver fet? “Res”. Què no vares fer que hauries d’haver fet? “Tal i tal cosa això i allò: quelcom”. Per què no ho vares fer? “Perquè tenia por” Per què tenies por? “Perquè no volia morir” ¿Han mort d’altres perquè tu no volies morir? “Crec que sí” ¿Tens encara res a dir sobre el que no vares fer?

“Sí: preguntar-te què hauries fet tu al meu lloc” No ho sé i no puc jutjar el teu cas. Només sé una cosa: demà no viurà cap de nosaltres si avui una vegada més no fem res. Eric Fried Traducció de Feliu Formosa

He triat per a acabar un fragment del pròleg de l'antologia fet per David Fernández, el periodista i activista social, membre de la CUP-Crida Constituent. No són versos però estan plens d'una bellesa estremidora, reflexionant al voltant del paper que pot fer la poesia sobre la llibertat i la lluita per la justícia:

 

"Lliçons lliures, amb ells hem après que sí, que això no té pas final, que la llibertat és una marató que mai no s’acaba i que tota la vida haurem d’estar corrent esbufegant, regant les plantes, netejant els vidres i cuidant les vides. Protegint-la, projectant-la, vivint cada dia com si fos el primer i cada nit com si fos la darrera. Que és com dir, com així és, que cada dia i en cada gest ens hi juguem la condició de lliures: l’àrdua lluita per la llibertat, la personal-autònoma i la col·lectiva-imprescindible, que defineix encara la condició humana i la seva adolorida història. Després del després, anuncia Berger, “el futur que tant els espanta arribarà; i aleshores el que quedarà de nosaltres mateixos serà la confiança indestructible que vam mantenir durant la foscor”. La confiança desobedient en la llibertat."

(del pròleg de David Fernández a l’antologia de Jaume Subirana: LLIBERTAT! 50 POEMES DE REVOLTA, Ara llibres, 2015)

Com acabar, després de tot això i després del que hem viscut aquests dies, si no és cantant l'Estaca?
L'havia cantada un munt de vegades d'adolescent mentre aprenia dels més grans què volien dir aquella i altres metàfores d'un país que lluitava per la seva llibertat. Doncs estem al mateix lloc encara: lluitant per la nostra llibertat. Que la poesia i la cançó ens hi ajudin també. Salut i República!

Tornem a "Surar", ara a 'El Taronger'

Els Ran de les coses tornem a la càrrega. Presentem el nostre "Surant com les pedres" a un espai de Vilafranca: El Taronger, un petit local on es fa molt bona música. C/ Ferrers, 78.

Ens hi trobareu el proper dijous, 26 d'octubre, a les 8 del vespre. 

Enmig de temps tan convulsos, una mica de poesia sempre va bé. I procurarem també que hi hagi alguna dosi de poesia de revolta per acompanyar el neguit i donar-li força. Us hi esperem!!

Pati interior d' "El Taronger"

"Surant…" entre vinyes, prop de Vilobí

Fent les proves de so en un espai privilegiat

El darrer bolo -per ara- d'aquesta mini-tournée  ha estat un bolo especial: entre vinyes, a plena llum del dia, prop de Vilobí del Penedès. Realment teníem els nostres dubtes de com podia funcionar el  "Surant com les pedres" en un lloc i una hora així. Normalment actuem en espais tancats, recollits, amb poca llum i cap al tard. Sembla que així es crea un millor clima per a escoltar poesia. Per això ens tenia encuriosits -i engrescats alhora- aquest nou escenari. I les nostres expectatives es van superar àmpliament, molt.
Els amics del barri de Bellver de Vilobí -encapçalats per la Margarita Massana- ens van preparar un raconet d'herba sota l'ombra d'uns arbres, un pèl enlairat damunt d'unes vinyes que, just, verdejaven. El dia acompanyava. La tarda anterior havia plogut i ara tots els colors estaven més lluents que mai. Aquella llum dels primers dies de primavera que fa brillar els verds d'una manera especial.
El públic va anar arribant en una passejada des del poble, que s'albirava al fons. I es van anar asseient de manera tranquil·la i disciplinada, de cara al sol -un sol que comença a petar de valent- i amb una curiositat als rostres que presagiava una actuació reeixida.

Els "Ran de les coses" aquí en versió country amb el barret de l'associació de veïns de Bellver

I així va ser. Si al darrer bolo, el de Sant Feliu, ens lamentàvem una mica de l'escàs públic (escàs però entusiasta), aquí en vam tenir de sobres i també molt receptius. Fins i tot anaven aplaudint al final d'alguna de les peces, mostrant que els agradava la proposta. Una darrere l'altra, els poemes, ara en forma de cançó ara recitats per la rapsòdia del Pep, anaven apareixent i ressonant en aquell matí esplèndid de primers d'abril.

En acabar, després dels agraïments pertinents, afegíem un petit bis que permetia als assistents conèixer la petita història que s'amaga darrere del nom Rapala, un esquer de pesca que dóna títol a un dels darrers llibres de Subirana. Una història bellament contada pel poeta:

"...en l’aigua neta, la ingràvida rapala imita un peix millor que el peix mateix, ve cap a tu a la velocitat que la mà vulgui atorgar-li i ho fa com una ombra fimbrejant, una petita ombra fosca que oscil·la i avança a ritme, més real que l’ombra amagada de la truita."

 Sempre hi ha un després de l'actuació on pots comprovar l'impacte que aquells versos han tingut en algunes persones del públic. I aquí també va passar. Converses amb una copa de cava a les mans, on comparteixes algunes sensacions, on aclareixes algun dubte sobre tal o qual poema, o sobre el poeta mateix… És un moment privilegiat on pots gaudir d'allò que ha passat moments abans però ara ja sense la pressió de la interpretació. Pels que ens dediquem a l'expressió artística -de qualsevol mena- aquest és un moment deliciós.
Com ho va ser aquell matí entre vinyes, prop de Vilobí...

Surant... a "Els Pagesos" (St Feliu de Llobregat)

Tot a punt!

Han passat ja alguns dies des que vam actuar a St. Feliu de Llobregat. Una setmana d'Erasmus a l'escola i el final de trimestre m'han tingut lligat de mans i peus -i sobretot de cap- sense poder fer-ne una petita crònica. Aqui va!
Quan vam entrar a la sala Els Pagesos, de seguida vam tenir clar que el lloc era especial: un bar musical amb una il·luminació molt acollidora, i encara més acollidora va ser la rebuda de la Sara i l'Èric. Els dos ens ho van posar molt fàcil i, en molt poca estona, les proves de so estaven fetes i només faltava el públic. Pensàvem que el fet d'estar dintre del programa de la Setmana de la Poesia de St Feliu ens assegurava una audiència entusiasta. I no va ser així. O, si hem de ser justos, l'audiència va ser entusiasta… només que va ser molt reduïda. Mai saps què fa decidir a la gent de venir a un acte cultural. Més enllà del coneixement directe del que van a veure, sigui perquè es tracta d'algú ja reconegut públicament, sigui perquè el coneixen personalment. És igual, no aclareixes mai què decanta la voluntat d'uns desconeguts cap al local on actues, és una cosa que ja havia tastat molts cops quan fèiem ballar la gent al ritme d' El Santi no Ve.

Fent proves de so. Que algú tanqui aquella porta!!

Sigui quina sigui la raó el que tinc claríssim és que mai valoro un bolo en termes quantitatius i que, vingui qui vingui, hi poso -posem- la mateixa energia, el mateix amor, tant si actuem davant de dues o de cinquanta persones. I al final em quedo sempre amb l'escalf de les persones que em vénen a dir alguna cosa: que si els ha agradat molt, que si buscaran llibres del poeta -que no coneixien-, que si s'han apuntat els poemes que els han agradat més del programa…
Al cap i a la fi, la lectura de poesia -més potser que la lectura en general- és un acte molt íntim, que es resol en un espai reduït on poeta i lector entren en contacte i d'aquest moment en sorgeix una espurna que ens il·lumina camins nous.

Un cartell preciós!!

En acabat, tot fent una cerveseta, vaig poder parlar amb el Dani, un dels néts de la Joana Raspall, amb qui vam compartir algunes experiències amb la seva àvia. Una estona entranyable.

I poca cosa més, a part d'agrair a l'Isra Ruiz, el regidor de cultura que també ens va venir a veure i va quedar encantat amb l'espectacle. I amb ganes de repetir-lo a St- Feliu una altra vegada. A veure si és veritat!







I un agraïment especial al Douglas, el nostre baixista. Aquest va ser el seu darrer bolo amb nosaltres. Gràcies per la feina feta!!  (ja saps que si tenim una urgència, et trucaré). Una abraçada!

"Surant com les pedres" a la Setmana de Sant Feliu

I, com diuen els cànons esportius,  sense tenir temps de gaudir d'aquest resultat ja tenim a sobre el nou repte… Només que jo no parlo de futbol sinó de poesia. Amb el cap i el cor encara plens de l'escalf lleidatà us avanço el nostre nou destí poètic: la Setmana de la Poesia de Sant Feliu de Llobregat.

Amb Sant Feliu ens hi uneixen moltes coses. Com a Ran de les coses ja hi vam presentar el nostre recital sobre Philip Larkin, gràcies al convit generós de la Marta Pérez i Sierra al seu cicle Contrapunt poètic. Ha estat ara també gràcies a ella que ens ha fet d'ambaixadora davant la comissió de cultura que organitza la Setmana… (gràcies Isra).
Aquí teniu el programa complet, ple de coses molt interessants, per si us hi animeu.

Per a mi Sant Feliu de Llobregat anirà sempre lligat a la memòria de la poeta i gran activista cultural Joana Raspall. A Sant Feliu la vaig veure per primer cop a casa seva -sempre oberta a tothom. I a Sant Feliu vam celebrar també l'inici i la cloenda de l'any del seu centenari juntament amb l'Eixam d'Amics de la Joana Raspall. I també la hi vam enterrar un dia de primers de desembre del 2013, quan la Joana va decidir que ja havia complert fins al final, sempre tan al servei dels altres…  Com veureu al programa de la Setmana, la seva veu continua ben viva: Joan Dausà, Carles Cuberes, Rosabel Bofarull, Pere Martí...

En fi, que tornar a Sant Feliu és emoció pura. I estic segur que amb "Surant com les pedres" la història es repetirà. Per cert, sabíeu que hi ha un petit lligam entre Subirana i Raspall? Aquí el teniu. Ens veiem dissabte que ve!!

                         

(Aparegut a EL PERIODICO, el 10 de desembre de 2013)