dimarts, 11 d’abril del 2017

"Surant…" entre vinyes, prop de Vilobí

Fent les proves de so en un espai privilegiat
























El darrer bolo -per ara- d'aquesta mini-tournée  ha estat un bolo especial: entre vinyes, a plena llum del dia, prop de Vilobí del Penedès. Realment teníem els nostres dubtes de com podia funcionar el  "Surant com les pedres" en un lloc i una hora així. Normalment actuem en espais tancats, recollits, amb poca llum i cap al tard. Sembla que així es crea un millor clima per a escoltar poesia. Per això ens tenia encuriosits -i engrescats alhora- aquest nou escenari. I les nostres expectatives es van superar àmpliament, molt.
Els amics del barri de Bellver de Vilobí -encapçalats per la Margarita Massana- ens van preparar un raconet d'herba sota l'ombra d'uns arbres, un pèl enlairat damunt d'unes vinyes que, just, verdejaven. El dia acompanyava. La tarda anterior havia plogut i ara tots els colors estaven més lluents que mai. Aquella llum dels primers dies de primavera que fa brillar els verds d'una manera especial.
El públic va anar arribant en una passejada des del poble, que s'albirava al fons. I es van anar asseient de manera tranquil·la i disciplinada, de cara al sol -un sol que comença a petar de valent- i amb una curiositat als rostres que presagiava una actuació reeixida.

Els "Ran de les coses" aquí en versió country amb el barret de l'associació de veïns de Bellver

I així va ser. Si al darrer bolo, el de Sant Feliu, ens lamentàvem una mica de l'escàs públic (escàs però entusiasta), aquí en vam tenir de sobres i també molt receptius. Fins i tot anaven aplaudint al final d'alguna de les peces, mostrant que els agradava la proposta. Una darrere l'altra, els poemes, ara en forma de cançó ara recitats per la rapsòdia del Pep, anaven apareixent i ressonant en aquell matí esplèndid de primers d'abril.


En acabar, després dels agraïments pertinents, afegíem un petit bis que permetia als assistents conèixer la petita història que s'amaga darrere del nom Rapala, un esquer de pesca que dóna títol a un dels darrers llibres de Subirana. Una història bellament contada pel poeta:


"...en l’aigua neta, la ingràvida rapala imita un peix millor que el peix mateix, ve cap a tu a la velocitat que la mà vulgui atorgar-li i ho fa com una ombra fimbrejant, una petita ombra fosca que oscil·la i avança a ritme, més real que l’ombra amagada de la truita."
 Sempre hi ha un després de l'actuació on pots comprovar l'impacte que aquells versos han tingut en algunes persones del públic. I aquí també va passar. Converses amb una copa de cava a les mans, on comparteixes algunes sensacions, on aclareixes algun dubte sobre tal o qual poema, o sobre el poeta mateix… És un moment privilegiat on pots gaudir d'allò que ha passat moments abans però ara ja sense la pressió de la interpretació. Pels que ens dediquem a l'expressió artística -de qualsevol mena- aquest és un moment deliciós.
Com ho va ser aquell matí entre vinyes, prop de Vilobí...

1 comentari:

  1. Bellesa sobre bellesa, la de les vostres cançons sobre aquest escenari.

    No entenc aquest fragment de Jaume Subirana que ens poses, potser perquè només és un tros.

    ResponElimina