dimarts, 14 de març de 2017

"Surant com les pedres" a la Setmana de Sant Feliu




I, com diuen els cànons esportius,  sense tenir temps de gaudir d'aquest resultat ja tenim a sobre el nou repte… Només que jo no parlo de futbol sinó de poesia. Amb el cap i el cor encara plens de l'escalf lleidatà us avanço el nostre nou destí poètic: la Setmana de la Poesia de Sant Feliu de Llobregat.



Amb Sant Feliu ens hi uneixen moltes coses. Com a Ran de les coses ja hi vam presentar el nostre recital sobre Philip Larkin, gràcies al convit generós de la Marta Pérez i Sierra al seu cicle Contrapunt poètic. Ha estat ara també gràcies a ella que ens ha fet d'ambaixadora davant la comissió de cultura que organitza la Setmana… (gràcies Isra).
Aquí teniu el programa complet, ple de coses molt interessants, per si us hi animeu.




Per a mi Sant Feliu de Llobregat anirà sempre lligat a la memòria de la poeta i gran activista cultural Joana Raspall. A Sant Feliu la vaig veure per primer cop a casa seva -sempre oberta a tothom. I a Sant Feliu vam celebrar també l'inici i la cloenda de l'any del seu centenari juntament amb l'Eixam d'Amics de la Joana Raspall. I també la hi vam enterrar un dia de primers de desembre del 2013, quan la Joana va decidir que ja havia complert fins al final, sempre tan al servei dels altres…  Com veureu al programa de la Setmana, la seva veu continua ben viva: Joan Dausà, Carles Cuberes, Rosabel Bofarull, Pere Martí...
En fi, que tornar a Sant Feliu és emoció pura. I estic segur que amb "Surant com les pedres" la història es repetirà. Per cert, sabíeu que hi ha un petit lligam entre Subirana i Raspall? Aquí el teniu. Ens veiem dissabte que ve!!

                         


(Aparegut a EL PERIODICO, el 10 de desembre de 2013)

diumenge, 12 de març de 2017

Visions del "Surant…" de Josep M Currià

No he pogut resistir-me a dedicar un post especial per a les imatges del Josep M. Currià que no vaig poder posar en la ressenya anterior. Aquí les teniu. Gràcies, Josep M. un cop més!















Ressons i rastres: Surant a l'Espai Orfeó (Lleida)

Foto: Rosita






















Ressons

Aquell mirar que et seguia atent.
El bon fer dels tècnics: eficàcia cent per cent.
Posar una cara a la Rosita de l'Òmnium.
Aquell Espai Orfeó que et fa pujar als cels
perquè Orfeu avui no ha hagut de baixar als inferns.
Un silenci expectant, de respecte extrem.
Parlar amb el Currià d'alguns amors culturals.
Patir per la veu tot just mig guarida.
Gaudir del rapsode de veu molt amiga.
Deixar fluir el vers,
que parli el poeta.
I acabar amb un "te n'en vas"
quasi a cau d'orella.


M'he permès l'audàcia -per no dir temeritat- de parafrassejar un poema de Subirana per a descriure algunes de les coses que vaig "deixar" ahir a Lleida, abans d'embarcar-me de nou cap a Vilafranca. Per si no sabeu de què estic parlant us poso al final el darrer poema que he musicat i afegit al nostre repertori: Tarja d'embarcament
Al "Surant com les pedres" li faltava una estona més a sobre i a sota de l'aigua, i ara crec que té la mida perfecta. A part de Tarja d'embarcament, he triat també un poema d' El rastre de l'animal més lliure: "Retrat d'infant que pinta", que he repescat en una nova relectura de l'obra de Subirana. Tant un com l'altre tenen molt a veure amb aquesta capacitat del poeta de mirar al seu voltant i captar aquells rastres que la vida ens deixa -o deixem- mentre la vivim.


Foto: Rosita



Poc podria dir més de l'actuació d'ahir a Lleida, només que ens hi vam sentir molt ben acollits, molt ben tractats, diria que estimats. Agrair a tothom, començant per en Salvador Escudé que és qui va fer possible que féssim aquest viatge llampec a les terres de Ponent, i continuant amb la Rosita -la secretària d'Òmnium- tot atenció i delicadesa, el Joan i el Marc a l'exercici màgic i imprescindible -per a mi vital- de fer sonar les nostres veus i instruments en un espai que és una meravella, l'Espai Orfeó de l'Orfeó Lleidatà. Ah!, i per acabar, la coneixença breu però plena de bonhomia, escalf i sensibilitat del Josep M. Currià, advocat, músic i fotògraf, autor de les esplèndides fotos que teniu aquí sota per acabar d'il·lustrar aquest post. Gràcies Josep M.! 

Foto: Josep Maria Currià

Foto: Josep Maria Currià

Foto: Josep Maria Currià

Foto: Josep Maria Currià





Foto: Josep Maria Currià
Ens vam quedar amb moltíssimes ganes de tornar. A Lleida i a les Terres de Ponent. I poder gaudir d'una visita guiada sobre Màrius Torres, oferta pel Salvador que ahir no va poser ser-hi perquè entregaven -vés per on, els atzars- la medalla de l'Institut Màrius Torres a un amic seu i gran escriptor, en Pep Coll. Salvador, queda en peu la trobada.

Res més. Com he dit al principi, us deixo amb un dels rastres d'ahir, la Tarja d'embarcament:





******************


Propera parada de la "tournée":  Setmana de la Poesia de Sant Feliu de LLobregat:


dissabte, 4 de març de 2017

Surant a… Lleida!!



Com podeu veure ja tenim aquí el proper bolo de la "gira". El divendres que ve actuem a Lleida. Ens fa molta il·lusió perquè això vol dir que escamparem la poesia de Subirana i la feina dels "Ran de les coses" per les terres de Ponent. L'actuació és un efecte directe de la presentació a la Fira de Bellprat. Un professor de literatura i divulgador cultural, en Salvador Escudé, ens va sentir i va pensar que valia la pena de poder-ho presentar a la ciutat de Màrius Torres. Ha comptat amb la complicitat d'Òmnium Cultural i l'Orfeó Lleidatà. Gràcies!! 

Per cert, que hi ha una vinculació entre Subirana i Torres. Un dels llibres de Subirana, El rastre de l'animal més lliure,  deu aquest títol a un vers del poeta de La ciutat llunyana:

- En el gran buit que pesa sobre les nostres mans,
en els ulls plens de somnis dels vells i dels infants,
en el rastre, en el bosc, de l'animal més lliure.

(del poema núm. 67 de 'Poesies', a Clàssics Ariel, 3.  5ena edició maig 1977)


Esperem que si algun lleidatà lletraferit i amant de la poesia rep aquest post ens vingui a veure, o que ho  faci córrer!

dissabte, 18 de febrer de 2017

Continuem surant...





Dimecres passat l'Horiginal ens va acollir de nou, ara per a presentar el nostre "Surant com les pedres", amb la poesia de Jaume Subirana. Allà hi vam trobar l'afabilitat del Ferran Garcia, el nostre amfitrió, i de la Núria, la seva companya, amb qui estableixes de seguida una connexió especial. La que et fa còmplice d'una mateixa manera de fer i sentir, de l'amor per la cultura en general i la poesia en particular. 
Poc a poc, després de les proves de so, es va anar omplint el local amb alguna amiga -l‘Helena Bonals- que ens ve a veure  per primer cop, algun repetidor -el Jordi o l'Eulàlia, que ja ens havien seguit a la Nollegiu, ara acompanyats d'una altra amiga comuna, l'Elena- i amb moltes cares desconegudes, segurament habituals d'aquest racó on pots prendre una cerveseta mentre escoltes algú recitant, això que ja feien al segles XI i XII -fa mil anys!- els trobadors a casa nostra. Et sents continuador d'una tasca ancestral i tanmateix renovada amb les veus del segle XXI.
El silenci expectant i receptiu del públic, alguna cara que somriu, algú altre que segueix el ritme d'una cançó. Descabdelles davant seu aquesta pedra que sura sobre l'aigua mentre ens explica com pesca amb el seu pare, com es desvetlla el dia, com talla la carn dels disgustos, com mira la sang batent d'una ferida…
El temps passa de pressa, massa -penses-, i enllaçant poema amb lament de saxo, cançó amb rapsòdia amb baix continu -com un riu-, t'adones que arribes als darrers versos: 

parla'm de tu i de mi / d'aquest divendres…

i el so de l'aigua omple de nou l'estança mentre el poeta assegura:

"Arribes i el riu ja hi és, aquest corrent que no s'atura. Te'n vas i continua fluint. I quan tornis, si tornes, una aigua diferent serà aquesta mateixa aigua. La que agafes i no pots agafar. La que et precedeix i et sobreviurà."


Continuem surant...



divendres, 17 de febrer de 2017

Video íntegre de l'actuació a Nollegiu (la Juanita)



Aquí teniu el vídeo sencer de la nostra actuació a la llibreria NoLlegiu (La Juanita) del Poblenou el passat 27 de gener de tan bon record. Gentilesa del nostre amfitrió, el Xavier Vidal. Per si no podeu venir als nostres concerts -o per si els voleu reviure amb calma al sofà de casa- us l'oferim aquí. Es clar que res pot substituir la màgia del directe, oi?

dijous, 9 de febrer de 2017

Surant i capbussant-nos a l'Horiginal


Pocs mesos després d'haver-hi presentat el nostre espectacle sobre Philip Larkin tornem a l'Horiginal amb el "Surant com les pedres" sobre la poesia de Jaume Subirana. Ens encanta tornar-hi. En tenim molt bon record i esperem reviure aquelles sensacions ara amb uns versos i músiques noves.
Agrair un cop més al nostre amfitrió, en Ferran Garcia, que ens aculli al seu cicle.
La nostra minitournée fa la seva tercera parada.
Us hi esperem!!

diumenge, 29 de gener de 2017

Nollegiu, sureu com les pedres!



La tarda no convidava gaire. Bé, gens: plovia amb ganes a estones mentre descarregàvem els estris a la llibreria. Sabíem del repte però no ens preocupava perquè, en el fons, no volíem arribar a molts, sinó, senzillament, arribar, emocionar, trasbalsar, encantar amb la poesia de Jaume Subirana. Així que tant és els que fóssim perquè va ser una vetllada molt especial.
L'entorn és molt acollidor, una veritable delícia. Envoltats de llibres de poesia, en una sala que guarda encara els ressons de la costura de la Juanita -uns quants emprovadors i algun mirall ho testimonien-, enmig d'un parell de sofàs que conviden a l'esteu com a casa… la veu del poeta començà a sonar per sobre de l'aigua d'algun riu, vés a saber si amb algun gorg on s'hi amaga una truita.
Tenies la sensació d'estar tocant al menjador d'uns amics i podies adreçar-los, un per un, algun vers,  mentre els seguies amb la mirada. Una mirada que en trobava d'altres que, amb atenció i respecte alhora, donava la sensació que es deixaven endur pels vaivens del poema, a voltes veu sola, d'altres veu musicada. Aquest cop va ser tot molt més fluïd, enllaçant uns textos amb d'altres, relligats de tant en tant amb un toc de saxo o un obstinato del baix. I algun cop puntejats amb la guitarra.
I va arribar el moment dels agraïments, quan aprofito per a presentar la banda i retre homenatge al poeta i als que ens han acollit aquell dia: el Xavier i la Maria que, irònicament, ens conviden: NoLlegiu, nollegiu, noescolteu, nosortiu, nomireu… I potser perquè ens sentíem com a casa el públic pren la paraula i agraeix allò que els hem ofert, amb sinceritat, sense compliments. I llavors el nostre amfitrió es declara Subiranista amb "u" (aclareix) i ens emplaça a tornar a la Nollegiu, si pot ser per Sant Jordi. I un dia que no plogui. Ei, si pot ser! -que deia el poeta. I nosaltres encantats de repetir en un lloc o ens sentim tan ben acollits.
Gràcies!




dimarts, 24 de gener de 2017

Entrevista al Penedès Gamma Extra (20/1/17)



Aquí teniu l'entrevista que em van fer dijous passat abans de l'actuació a l'Agrícol (Vilafranca del Penedès) al programa magazine "Penedès Gamma Extra" que condueix la Sílvia Delgado.

http://www.rtvvilafranca.cat/programa/penedes-gamma-extra/  (busqueu el tall del dia 20/1/17 de 10 a 11 del matí).

Hi parlo una mica de tot, del projecte "Surant com les pedres" dels meus companys de grup, del poeta Jaume Subirana. Fins i tot al final hi ha un tall d'una de les peces.

Cap al minut 30:36 aprox. podreu trobar l'inici. Bon profit!



dissabte, 21 de gener de 2017

"Surant…" a l'Agrícol: inventari de sensacions

Foto: Miquel Cartró

Ahir, mentre a fora feia una tarda freda i humida, d'aquelles que conviden a no sortir de casa, nosaltres arrencàvem les primeres notes de "Surant com les pedres". Gràcies als valents que van abandonar el confort de casa per anar a passar fred a l'Agrícol (1) vam poder presentar un altre cop -i ja en van tres!- el nostre recital poètico-musical sobre Jaume Subirana.
El balanç de tot plegat depèn -com sempre- d'on posis el llistó i dels criteris que poses damunt la taula per a valorar com ha anat. Jo no puc ser objectiu i tanmateix al final vaig quedar prou content, que no satisfet. M'explico. Cinc minuts abans de començar, amb la gent esperant al passadís, ens estàvem barallant amb un problema tècnic que impedia que la meva guitarra se sentís amb condicions. No us podeu imaginar què em va passar pel cap durant aquells llarguíssims minuts mentre fèiem proves de tota mena, movíem cables d'aquí i d'allà, baixàvem i pujàvem nivells de so… No ho recomano a ningú, deu ser el malson de qualsevol artista abans de començar el seu espectacle.
Al final es va resoldre però, esclar, amb tot el que has passat, comences el recital amb un estat d'ànim no precisament relaxat. Als nervis habituals -mai desapareixen del tot-, cal afegir els provocats per aquests preliminars. En fi, que, una mica a trompicons, vas entrant en matèria i el cap i el cor se't va situant on cal que siguin: en donar el millor de tu mateix per al públic que t'ha vingut a veure i que, expectant, t'escolta a escassos metres. No pots baixar la tensió perquè cal estar atent: quina peça toca, qui entra primer, amb quin to està, cal o no celleta, que no m'equivoqui en la lletra, compte amb el puntejat de guitarra, a veure si tots els músics estan prou atents, si ens escoltem prou i sonem compactes, a un ritme acompassat… Escoltes els altres i gaudeixes quan fan un solo, o quan el Pep recita els poemes, aquells mots que has sentit un munt de vegades i que cada cop sonen nous. I poc a poc et vas deixant anar. Personalment quan em sento millor és quan puc oblidar-me de tot -o gairebé- i em concentro en la meva veu, en cantar, en modular la veu seguint la mètrica del poema, el to de la melodia, l'atmosfera que aquells versos traspuen. 
I acaba el recital i et deixes acaronar pels comentaris del públic, que avui prou ho necessites. Tu no n'estàs satisfet, però et reconforta quan et diuen que els ha agradat molt, que ha sonat molt bé (gairebé un miracle després de potinejar-ho tot a darrera hora!), que els ha encantat conèixer aquest poeta o que els ha sorprès gratament la teva veu… També n'hi ha dels que, amb molt de carinyo, et fan algun suggeriment. Les pauses entre peça i peça, massa llargues, la disposició dels membres del grup, massa separats, la il·luminació escassa... I ho agraeixes perquè està dit des de la sinceritat del que sap -i vol- que ho facis millor, que el recital pugi de qualitat. 
Te'n vas a casa amb el cap ple de sensacions que hauràs d'anar revisant perquè al proper concert les puguis tenir controlades. I tanmateix saps que el control total és impossible. I segurament està bé que sigui així, perquè això és el que fa de cada recital un recital irrepetible.
El meu agraïment més sincer a la gent de l'Agrícol que sempre ens ha tractat amb un 'carinyo' especial. Al Miquel, al Pere, a la Pilar -que ens va rebre abans que ningú i es va esperar fins més tard que ningú- i, sobretot a l'Anna, que ahir no hi va poder ser però tenia una excusa del tot justificable. A més ho va deixar tot molt ben lligat de manera que no ens va faltar res, des del tema de la difusió, fins als aspectes tècnics i organitzatius.

Propera parada de la mini-tournée:  ens espera la "Juanita", la llibreria Nollegiu! El proper divendres. Com diuen els futbolistes: "No hi ha temps per a lamentacions. Ara tocar pensar en el proper partit".
Ja l'espero!


(1) Dit amb tot el carinyo, però és que, tot i haver escalfat la sala prèviament, més d'una persona em va confessar que s'hi havia glaçat. Sé que encara esteu en obres i, per tant, és un tema que sé que solucionareu de seguida que pugueu.

dijous, 12 de gener de 2017

Surant com les pedres a L'Agrícol

Vista del llac Kohonselkä, Finlàndia  (foto meva editada per Pep Garcia)




















De nou la pedra torna a surar. Ens espera una mini-tournée que ens durà des de Vilafranca a Lleida entre gener i març. Comencem a L'Agrícol, allà on ens vam estrenar amb Ran de les coses, la poesia de Philip Larkin. Per a nosaltres és un plaer tornar a aquest espai que tan bé ens ha tractat sempre i que ens va oferir la possibilitat de presentar la nostra primera proposta. Ara, després de l'estrena de Surant…  a la fira de Bellprat, i de presentar-lo davant dels mestres de l'Alt Penedès al Vinseum l'estiu passat, toca L'Agrícol.

Les dades:

Dia:  20 de gener, divendres
Hora:  2/4 de 8  (19:30 per als digitals)
Lloc:  Sala d'actes del Centre Artístic Penedès L'Agrícol, Passatge d'Alcover, 2
          Vilafranca del Penedès

Us hi esperem!!

I si no podeu venir encara us queden altres oportunitats. Trobareu la resta de concerts al menú lateral.

divendres, 12 d’agost de 2016

"Surant…" és citat per Màrius Serra

Màrius Serra. Foto d'Adrià Costa
Al blog "Hotel Dilluns", on es recullen articles de premsa d'Enric Gomà, Bernat Puigtobella, Jordi Puntí, Màrius Serra i Matthew Tree, a més de dibuixos d'en Joma, Màrius Serra ha escrit un article comentant les relacions entre poesia, rapsòdia i música.
Hi fa un esment del meu espectacle "Surant com les pedres, fet que, per raons òbvies, m'ha alegrat el dia. Podeu llegir-lo si aneu al meu altre blog, Rapsòdia, o, si ho preferiu, directament a "Hotel Dilluns".

dijous, 30 de juny de 2016

Un concert vist des de dins

















M'agrada la quietud d'abans d'un concert. El silenci dels darrers preparatius, la ment posada en amarar-se de l'energia del lloc, en no oblidar els petits detalls que poden fer millorar després la posada en escena… I això vaig fer ahir a la capella de Sant Pelegrí, arribant sol i dedicant-me a preparar temes tècnics. I vaig cantar també sol per a un públic inexistent mentre la meva veu s'escampava per la petita nau gòtica… Les sensacions eren bones.

Després van anar arribant els meus companys i semblaven encomanar-se d'aquesta tensió prèvia al concert. Cadascú munta els seus aparells, cadascú fa les seves rutines. I al cap de poc provem el so tots junts: la veu, els instruments, i l'adequada mescla de tot plegat.






















I uns minuts abans baixem del petit escenari i esperem l'arribada del nostre públic d'avui: els mestres de l'Alt Penedès i algun convidat més. Tenim ganes de començar i deixar que aquesta energia que acumulem surti enfora transformada en poesia i música enllaçades. Quatre mots de presentació del Roderic de part de l'associació de mestres i l'espectacle comença. El so d'un riu que s'escola dóna pas a la veu enllaunada del poeta llegint un dels seus propis textos: "Em torno com els gossos (…) i alguna nit quan sento música bordo sol, trist." El saxo del Josep udola sota les arcades de la capella, talment un lament. "I si escrivim per recordar allò / que encara no sabíem?" recita el Pep amb la seva veu tranquil·la. Sonen les primeres notes de la guitarra, com una melodia oriental, per donar pas al poema musicat "Lectura": "En uns versos xinesos / de fa mil anys el vent / espolsa canyes altes…". 
Un espectacle passa per molt petits microclimes marcats per les sensacions que es desprenen, en primer lloc, de la quietud del públic, del so que s'escampa per l'espai, i després pel to de la interpretació dels artistes, pels mots que ressonen d'un poema, d'una cançó, per un acord final, per una melodia esgarrapada o una cadència més tranquil·la.
I tot això ho vius mentre, des de dins, intentes no perdre el control de tot el que està succeint, no oblidar quina peça ve, quin to demana, qui ha d'atacar en primer lloc i amb quin tempo cal entomar aquest nou repte. Procures viure-ho des del plaer de l'expressió artística, deixant-te amarar de la bellesa que es desprèn d'aquells mots o aquelles harmonies, però no sempre és fàcil perquè s'imposa la tensió per no cometre errors. Només quan l'espectacle s'ha rodat en prou auditoris pren uns automatismes que ens alliberen d'aquest neguit del control i ens acosten al pur gaudi de la interpretació.
Ahir vam fer un pas més en aquest camí. Un esglaó més amunt després de la primera passa feta a Bellprat. Vam tenir la sensació que tot comença a rodar una mica més sol i més compactat. I que l'engranatge misteriós que enllaça les baules d'una proposta artística començar a greixar-se. O, per dir-ho en paraules subiranianes, que comença a surar, corrent enllà. 

De tot això t'arriben pistes durant el concert. La prova definitiva neix quan, un cop donada la darrera nota el públic et regala el seu aplaudiment. I després els seus comentaris. És un moment impagable, quan pots compartir amb els que t'han escoltat les seves sensacions, quan pots llegir des de l'altra banda un concert diferent, el seu.  Si s'acosta al que tu volies provocar se t'omple el cor d'una barreja d'eufòria, agraïment i íntima felicitat. Ahir va ser un d'aquests dies.

Gràcies al Grup de Mestres de l'Alt Penedès, per confiar en la nostra proposta per a la seva cloenda de curs. Gràcies als responsables del Vinseum per acollir-nos i facilitar-nos-ho tot. Gràcies al públic que ens va acompanyar i que és la primera motivació del nostre treball. I gràcies als versos de Jaume Subirana que ens han empès a començar aquest viatge. Us informarem de la propera escala.

dilluns, 27 de juny de 2016

Surem al Vinseum!


Dimecres a les 6 de la tarda, com a colofó de l'assemblea del grup de Mestres de l'Alt Penedès, esteu convidats -encara que no sigueu mestres ni de l'Alt Penedès- a sentir el nostre "Surant com les pedres" a la capella gòtica de St. Pelegrí, rehabilitada com a espai per a les exposicions temporals del Museu del Vi.   Us hi esperem!!