dissabte, 18 de febrer de 2017

Continuem surant...





Dimecres passat l'Horiginal ens va acollir de nou, ara per a presentar el nostre "Surant com les pedres", amb la poesia de Jaume Subirana. Allà hi vam trobar l'afabilitat del Ferran Garcia, el nostre amfitrió, i de la Núria, la seva companya, amb qui estableixes de seguida una connexió especial. La que et fa còmplice d'una mateixa manera de fer i sentir, de l'amor per la cultura en general i la poesia en particular. 
Poc a poc, després de les proves de so, es va anar omplint el local amb alguna amiga -l‘Helena Bonals- que ens ve a veure  per primer cop, algun repetidor -el Jordi o l'Eulàlia, que ja ens havien seguit a la Nollegiu, ara acompanyats d'una altra amiga comuna, l'Elena- i amb moltes cares desconegudes, segurament habituals d'aquest racó on pots prendre una cerveseta mentre escoltes algú recitant, això que ja feien al segles XI i XII -fa mil anys!- els trobadors a casa nostra. Et sents continuador d'una tasca ancestral i tanmateix renovada amb les veus del segle XXI.
El silenci expectant i receptiu del públic, alguna cara que somriu, algú altre que segueix el ritme d'una cançó. Descabdelles davant seu aquesta pedra que sura sobre l'aigua mentre ens explica com pesca amb el seu pare, com es desvetlla el dia, com talla la carn dels disgustos, com mira la sang batent d'una ferida…
El temps passa de pressa, massa -penses-, i enllaçant poema amb lament de saxo, cançó amb rapsòdia amb baix continu -com un riu-, t'adones que arribes als darrers versos: 

parla'm de tu i de mi / d'aquest divendres…

i el so de l'aigua omple de nou l'estança mentre el poeta assegura:

"Arribes i el riu ja hi és, aquest corrent que no s'atura. Te'n vas i continua fluint. I quan tornis, si tornes, una aigua diferent serà aquesta mateixa aigua. La que agafes i no pots agafar. La que et precedeix i et sobreviurà."


Continuem surant...



divendres, 17 de febrer de 2017

Video íntegre de l'actuació a Nollegiu (la Juanita)



Aquí teniu el vídeo sencer de la nostra actuació a la llibreria NoLlegiu (La Juanita) del Poblenou el passat 27 de gener de tan bon record. Gentilesa del nostre amfitrió, el Xavier Vidal. Per si no podeu venir als nostres concerts -o per si els voleu reviure amb calma al sofà de casa- us l'oferim aquí. Es clar que res pot substituir la màgia del directe, oi?

dijous, 9 de febrer de 2017

Surant i capbussant-nos a l'Horiginal


Pocs mesos després d'haver-hi presentat el nostre espectacle sobre Philip Larkin tornem a l'Horiginal amb el "Surant com les pedres" sobre la poesia de Jaume Subirana. Ens encanta tornar-hi. En tenim molt bon record i esperem reviure aquelles sensacions ara amb uns versos i músiques noves.
Agrair un cop més al nostre amfitrió, en Ferran Garcia, que ens aculli al seu cicle.
La nostra minitournée fa la seva tercera parada.
Us hi esperem!!

diumenge, 29 de gener de 2017

Nollegiu, sureu com les pedres!



La tarda no convidava gaire. Bé, gens: plovia amb ganes a estones mentre descarregàvem els estris a la llibreria. Sabíem del repte però no ens preocupava perquè, en el fons, no volíem arribar a molts, sinó, senzillament, arribar, emocionar, trasbalsar, encantar amb la poesia de Jaume Subirana. Així que tant és els que fóssim perquè va ser una vetllada molt especial.
L'entorn és molt acollidor, una veritable delícia. Envoltats de llibres de poesia, en una sala que guarda encara els ressons de la costura de la Juanita -uns quants emprovadors i algun mirall ho testimonien-, enmig d'un parell de sofàs que conviden a l'esteu com a casa… la veu del poeta començà a sonar per sobre de l'aigua d'algun riu, vés a saber si amb algun gorg on s'hi amaga una truita.
Tenies la sensació d'estar tocant al menjador d'uns amics i podies adreçar-los, un per un, algun vers,  mentre els seguies amb la mirada. Una mirada que en trobava d'altres que, amb atenció i respecte alhora, donava la sensació que es deixaven endur pels vaivens del poema, a voltes veu sola, d'altres veu musicada. Aquest cop va ser tot molt més fluïd, enllaçant uns textos amb d'altres, relligats de tant en tant amb un toc de saxo o un obstinato del baix. I algun cop puntejats amb la guitarra.
I va arribar el moment dels agraïments, quan aprofito per a presentar la banda i retre homenatge al poeta i als que ens han acollit aquell dia: el Xavier i la Maria que, irònicament, ens conviden: NoLlegiu, nollegiu, noescolteu, nosortiu, nomireu… I potser perquè ens sentíem com a casa el públic pren la paraula i agraeix allò que els hem ofert, amb sinceritat, sense compliments. I llavors el nostre amfitrió es declara Subiranista amb "u" (aclareix) i ens emplaça a tornar a la Nollegiu, si pot ser per Sant Jordi. I un dia que no plogui. Ei, si pot ser! -que deia el poeta. I nosaltres encantats de repetir en un lloc o ens sentim tan ben acollits.
Gràcies!




dimarts, 24 de gener de 2017

Entrevista al Penedès Gamma Extra (20/1/17)



Aquí teniu l'entrevista que em van fer dijous passat abans de l'actuació a l'Agrícol (Vilafranca del Penedès) al programa magazine "Penedès Gamma Extra" que condueix la Sílvia Delgado.

http://www.rtvvilafranca.cat/programa/penedes-gamma-extra/  (busqueu el tall del dia 20/1/17 de 10 a 11 del matí).

Hi parlo una mica de tot, del projecte "Surant com les pedres" dels meus companys de grup, del poeta Jaume Subirana. Fins i tot al final hi ha un tall d'una de les peces.

Cap al minut 30:36 aprox. podreu trobar l'inici. Bon profit!



dissabte, 21 de gener de 2017

"Surant…" a l'Agrícol: inventari de sensacions

Foto: Miquel Cartró

Ahir, mentre a fora feia una tarda freda i humida, d'aquelles que conviden a no sortir de casa, nosaltres arrencàvem les primeres notes de "Surant com les pedres". Gràcies als valents que van abandonar el confort de casa per anar a passar fred a l'Agrícol (1) vam poder presentar un altre cop -i ja en van tres!- el nostre recital poètico-musical sobre Jaume Subirana.
El balanç de tot plegat depèn -com sempre- d'on posis el llistó i dels criteris que poses damunt la taula per a valorar com ha anat. Jo no puc ser objectiu i tanmateix al final vaig quedar prou content, que no satisfet. M'explico. Cinc minuts abans de començar, amb la gent esperant al passadís, ens estàvem barallant amb un problema tècnic que impedia que la meva guitarra se sentís amb condicions. No us podeu imaginar què em va passar pel cap durant aquells llarguíssims minuts mentre fèiem proves de tota mena, movíem cables d'aquí i d'allà, baixàvem i pujàvem nivells de so… No ho recomano a ningú, deu ser el malson de qualsevol artista abans de començar el seu espectacle.
Al final es va resoldre però, esclar, amb tot el que has passat, comences el recital amb un estat d'ànim no precisament relaxat. Als nervis habituals -mai desapareixen del tot-, cal afegir els provocats per aquests preliminars. En fi, que, una mica a trompicons, vas entrant en matèria i el cap i el cor se't va situant on cal que siguin: en donar el millor de tu mateix per al públic que t'ha vingut a veure i que, expectant, t'escolta a escassos metres. No pots baixar la tensió perquè cal estar atent: quina peça toca, qui entra primer, amb quin to està, cal o no celleta, que no m'equivoqui en la lletra, compte amb el puntejat de guitarra, a veure si tots els músics estan prou atents, si ens escoltem prou i sonem compactes, a un ritme acompassat… Escoltes els altres i gaudeixes quan fan un solo, o quan el Pep recita els poemes, aquells mots que has sentit un munt de vegades i que cada cop sonen nous. I poc a poc et vas deixant anar. Personalment quan em sento millor és quan puc oblidar-me de tot -o gairebé- i em concentro en la meva veu, en cantar, en modular la veu seguint la mètrica del poema, el to de la melodia, l'atmosfera que aquells versos traspuen. 
I acaba el recital i et deixes acaronar pels comentaris del públic, que avui prou ho necessites. Tu no n'estàs satisfet, però et reconforta quan et diuen que els ha agradat molt, que ha sonat molt bé (gairebé un miracle després de potinejar-ho tot a darrera hora!), que els ha encantat conèixer aquest poeta o que els ha sorprès gratament la teva veu… També n'hi ha dels que, amb molt de carinyo, et fan algun suggeriment. Les pauses entre peça i peça, massa llargues, la disposició dels membres del grup, massa separats, la il·luminació escassa... I ho agraeixes perquè està dit des de la sinceritat del que sap -i vol- que ho facis millor, que el recital pugi de qualitat. 
Te'n vas a casa amb el cap ple de sensacions que hauràs d'anar revisant perquè al proper concert les puguis tenir controlades. I tanmateix saps que el control total és impossible. I segurament està bé que sigui així, perquè això és el que fa de cada recital un recital irrepetible.
El meu agraïment més sincer a la gent de l'Agrícol que sempre ens ha tractat amb un 'carinyo' especial. Al Miquel, al Pere, a la Pilar -que ens va rebre abans que ningú i es va esperar fins més tard que ningú- i, sobretot a l'Anna, que ahir no hi va poder ser però tenia una excusa del tot justificable. A més ho va deixar tot molt ben lligat de manera que no ens va faltar res, des del tema de la difusió, fins als aspectes tècnics i organitzatius.

Propera parada de la mini-tournée:  ens espera la "Juanita", la llibreria Nollegiu! El proper divendres. Com diuen els futbolistes: "No hi ha temps per a lamentacions. Ara tocar pensar en el proper partit".
Ja l'espero!


(1) Dit amb tot el carinyo, però és que, tot i haver escalfat la sala prèviament, més d'una persona em va confessar que s'hi havia glaçat. Sé que encara esteu en obres i, per tant, és un tema que sé que solucionareu de seguida que pugueu.

dijous, 12 de gener de 2017

Surant com les pedres a L'Agrícol

Vista del llac Kohonselkä, Finlàndia  (foto meva editada per Pep Garcia)




















De nou la pedra torna a surar. Ens espera una mini-tournée que ens durà des de Vilafranca a Lleida entre gener i març. Comencem a L'Agrícol, allà on ens vam estrenar amb Ran de les coses, la poesia de Philip Larkin. Per a nosaltres és un plaer tornar a aquest espai que tan bé ens ha tractat sempre i que ens va oferir la possibilitat de presentar la nostra primera proposta. Ara, després de l'estrena de Surant…  a la fira de Bellprat, i de presentar-lo davant dels mestres de l'Alt Penedès al Vinseum l'estiu passat, toca L'Agrícol.

Les dades:

Dia:  20 de gener, divendres
Hora:  2/4 de 8  (19:30 per als digitals)
Lloc:  Sala d'actes del Centre Artístic Penedès L'Agrícol, Passatge d'Alcover, 2
          Vilafranca del Penedès

Us hi esperem!!

I si no podeu venir encara us queden altres oportunitats. Trobareu la resta de concerts al menú lateral.

divendres, 12 d’agost de 2016

"Surant…" és citat per Màrius Serra

Màrius Serra. Foto d'Adrià Costa
Al blog "Hotel Dilluns", on es recullen articles de premsa d'Enric Gomà, Bernat Puigtobella, Jordi Puntí, Màrius Serra i Matthew Tree, a més de dibuixos d'en Joma, Màrius Serra ha escrit un article comentant les relacions entre poesia, rapsòdia i música.
Hi fa un esment del meu espectacle "Surant com les pedres, fet que, per raons òbvies, m'ha alegrat el dia. Podeu llegir-lo si aneu al meu altre blog, Rapsòdia, o, si ho preferiu, directament a "Hotel Dilluns".

dijous, 30 de juny de 2016

Un concert vist des de dins

















M'agrada la quietud d'abans d'un concert. El silenci dels darrers preparatius, la ment posada en amarar-se de l'energia del lloc, en no oblidar els petits detalls que poden fer millorar després la posada en escena… I això vaig fer ahir a la capella de Sant Pelegrí, arribant sol i dedicant-me a preparar temes tècnics. I vaig cantar també sol per a un públic inexistent mentre la meva veu s'escampava per la petita nau gòtica… Les sensacions eren bones.

Després van anar arribant els meus companys i semblaven encomanar-se d'aquesta tensió prèvia al concert. Cadascú munta els seus aparells, cadascú fa les seves rutines. I al cap de poc provem el so tots junts: la veu, els instruments, i l'adequada mescla de tot plegat.






















I uns minuts abans baixem del petit escenari i esperem l'arribada del nostre públic d'avui: els mestres de l'Alt Penedès i algun convidat més. Tenim ganes de començar i deixar que aquesta energia que acumulem surti enfora transformada en poesia i música enllaçades. Quatre mots de presentació del Roderic de part de l'associació de mestres i l'espectacle comença. El so d'un riu que s'escola dóna pas a la veu enllaunada del poeta llegint un dels seus propis textos: "Em torno com els gossos (…) i alguna nit quan sento música bordo sol, trist." El saxo del Josep udola sota les arcades de la capella, talment un lament. "I si escrivim per recordar allò / que encara no sabíem?" recita el Pep amb la seva veu tranquil·la. Sonen les primeres notes de la guitarra, com una melodia oriental, per donar pas al poema musicat "Lectura": "En uns versos xinesos / de fa mil anys el vent / espolsa canyes altes…". 
Un espectacle passa per molt petits microclimes marcats per les sensacions que es desprenen, en primer lloc, de la quietud del públic, del so que s'escampa per l'espai, i després pel to de la interpretació dels artistes, pels mots que ressonen d'un poema, d'una cançó, per un acord final, per una melodia esgarrapada o una cadència més tranquil·la.
I tot això ho vius mentre, des de dins, intentes no perdre el control de tot el que està succeint, no oblidar quina peça ve, quin to demana, qui ha d'atacar en primer lloc i amb quin tempo cal entomar aquest nou repte. Procures viure-ho des del plaer de l'expressió artística, deixant-te amarar de la bellesa que es desprèn d'aquells mots o aquelles harmonies, però no sempre és fàcil perquè s'imposa la tensió per no cometre errors. Només quan l'espectacle s'ha rodat en prou auditoris pren uns automatismes que ens alliberen d'aquest neguit del control i ens acosten al pur gaudi de la interpretació.
Ahir vam fer un pas més en aquest camí. Un esglaó més amunt després de la primera passa feta a Bellprat. Vam tenir la sensació que tot comença a rodar una mica més sol i més compactat. I que l'engranatge misteriós que enllaça les baules d'una proposta artística començar a greixar-se. O, per dir-ho en paraules subiranianes, que comença a surar, corrent enllà. 

De tot això t'arriben pistes durant el concert. La prova definitiva neix quan, un cop donada la darrera nota el públic et regala el seu aplaudiment. I després els seus comentaris. És un moment impagable, quan pots compartir amb els que t'han escoltat les seves sensacions, quan pots llegir des de l'altra banda un concert diferent, el seu.  Si s'acosta al que tu volies provocar se t'omple el cor d'una barreja d'eufòria, agraïment i íntima felicitat. Ahir va ser un d'aquests dies.

Gràcies al Grup de Mestres de l'Alt Penedès, per confiar en la nostra proposta per a la seva cloenda de curs. Gràcies als responsables del Vinseum per acollir-nos i facilitar-nos-ho tot. Gràcies al públic que ens va acompanyar i que és la primera motivació del nostre treball. I gràcies als versos de Jaume Subirana que ens han empès a començar aquest viatge. Us informarem de la propera escala.

dilluns, 27 de juny de 2016

Surem al Vinseum!


Dimecres a les 6 de la tarda, com a colofó de l'assemblea del grup de Mestres de l'Alt Penedès, esteu convidats -encara que no sigueu mestres ni de l'Alt Penedès- a sentir el nostre "Surant com les pedres" a la capella gòtica de St. Pelegrí, rehabilitada com a espai per a les exposicions temporals del Museu del Vi.   Us hi esperem!!

divendres, 24 de juny de 2016

"Surant…" entre llibres i blats

En directe a la Sala de Bellprat (Foto Rosa Varias)






El passat 5 de juny vam estrenar el nostre espectacle "Surant com les pedres" a la Fira de Bellprat. Més enllà de les valoracions concretes sobre com ens va anar -una estrena sempre té un component d'incertesa- la veritat és que ens en sentim molt contents. L'hora -les 4 de la tarda d'un diumenge- no convidava a gaires optimismes i, en canvi, vam gaudir d'un públic no només prou nombrós sinó molt receptiu i que va acollir la nostra proposta amb satisfacció.

Jaume Subirana i un servidor
Entre el públic hi havia un convidat especial, el mateix poeta, Jaume Subirana, amb qui vam poder després comentar la jugada. La connexió establerta en les nostres trobades prèvies va confirmar-se un cop acabada la nostra performance a partir dels seus versos. No sempre pots interactuar amb l'autor -amb Larkin, per exemple, no vam poder per raons òbvies- i és tot un luxe poder copsar les sensacions que el teu treball desperta en aquell que n'ha escrit la lletra. I les sensacions que ens va traslladar van ser molt positives. Sensacions que esperem poder seguir cultivant.

Ja a nivell més anecdòtic -però molt agraïda per a nosaltres- va ser també la resposta d'un convidat inesperat: l'escriptor i verbalista més mediàtic que tenim, en Màrius Serra. Ens va traslladar també la seva valoració més entusiasta i ens va encoratjar a seguir treballant en aquesta línia. Va ser inevitable, lògicament, estendre la conversa cap a les peculiaritats del llenguatge. Casualment jo portava una samarreta amb col·loquialismes del Baix Camp que ens va donar tema per a una estoneta.

Màrius Serra presentant el seu "Res no és perfecte a Hawaii" a Bellprat (Foto Jaume Subirana)

En fi, he parlat poc de la nostra estrena en si mateixa perquè crec, sincerament, que en sóc el menys indicat. Només m'agradaria traslladar des d'aquí el meu agraïment als responsables de la Fira, en especial a la Núria Tomàs que va moure fils per a que hi fóssim presents, i convidar-vos a que l'any que ve no us perdeu la cita. Bellprat és un poblet encantador que es vesteix de llibres durant el cap de setmana que dura aquesta trobada. Parades d'editorials conviuen amb un mercat de llibre vell, i amb un munt de presentacions de llibres i espectacles literaris de petit format. Tot guarnit amb les pedres de cada racó, una mica de pallà aquí o allà, i, llibres, sobretot llibres, que omplen totes les finestres, balcons, escales i entrades de les cases. Aquí i allà trobes un petit homenatge a un gènere determinat: la novel·la amorosa, la de misteri…
Us deixo amb unes quantes fotos perquè els que no vau poder ser-hi i feu un petit passeig i us animeu a venir-hi l'any vinent. Jo espero anar-hi també, si puc més tranquil, sense la pressió d'haver de presentar-hi una proposta. Què dic una, dues!  Vaig tenir també el goig de poder compartir taula amb l'escriptor Josep-Francesc Delgado a l'entorn de les raons de "Per què escrivim?" que ja havia penjat al meu blog.

Amb en Josep-Francesc Delgado (Foto Jaume Subirana)
Escoltar-lo sempre és un plaer perquè és un gran comunicador amb moltes coses a dir i totes molt interessants, a més d'amenes i curioses. Una abraçada per a ell també des d'aquí.













L'altra cara de Bellprat. (Foto de Jaume Subirana)

PS: Proper concert a Vilafranca. Capella del Vinseum. 29 de juny 6 tarda.

diumenge, 29 de maig de 2016

Estrenem "Surant com les pedres" (poesia de Jaume Subirana)

D'aquí a una setmana presentem el nostre "Surant com les pedres".
Serà a la Fira de Bellprat, el diumenge dia 5 de juny a les 4 de la tarda.
Millor que vingueu al matí i així podreu passejar pel poblet i gaudir del munt d'activitats programades.
(o venir dissabte, encara millor!).

Per cert, que a les 12:30 presentarem, juntament amb en Josep-Francesc Delgado, una tertúlia sobre "Per què escrivim?" 
Us sona? Durant uns quants posts d'aquest blog us vaig fer cinc cèntims de la meva petita investigació sobre les raons que ens empenyen a escriure.
Allà podrem xerrar també amb un escriptor, Josep-Francesc Delgado i conèixer la seva experiència personal en aquest tema.
Us hi esperem!!!

diumenge, 10 d’abril de 2016

Mentrestant… anem surant!



Fa un munt de mesos (com cinc) que no anotava res de nou en aquest quadern. La veritat és que la feina del projecte ha patit d'uns quants petits entrebancs que han fet endarrerir-ne el ritme. Però ara estem a tota vela i m'està agradant molt com les cançons van prenent noves formes un cop passen pel sedàs dels músics que m'acompanyen. Cançons com "Bressol" agafen un to sorprenent, més enllà de l'esperada cançó per a adormir infants que seria previsible. D'altres com "Sang"o "Quiet" encara sonen més contundents un cop el baixista i deixa la seva petja. Algunes com "Tanca amb petó" mantenen aquell to relaxant, quasi de mantra, amb què van ser concebudes. I així cada peça es vesteix amb un vestit a mida que cal anar afinant a poc a poc.
Molt aviat ens posarem a la feina amb el nostre rapsode, el Pep. I amb ell apareixeran nous matisos i podrem començar a dibuixar l'arquitectura emocional de l'espectacle.
Perquè -no ho sabíeu?- ja tenim data d'estrena: serà el 4 de juny a la 9a edició de la Fira de Bellprat!!
Ens fa molta il·lusió participar-hi i creiem que serà un lloc molt adient perquè el "Surant com les pedres" vegi la llum. Hi sou tots convidats. Ja us ho recordaré, no patiu.

diumenge, 4 d’octubre de 2015

PARLA


Imatges extretes de Flickr (clicant-hi a sobre del diàleg de l'esquerra en veureu l'autoria)



PARLA

parla jo escolto parla'm va
que no s'apagui la conversa
cada paraula que dius fa
de mà a l'espatlla i a l'orella
a cada frase el benestar
baixa pel braç l'ull es dispersa
parla'm de què faràs demà
de tu de mi de les paraules
amb més paraules del matí
de la tornada del jardí
de tu i de mi d'aquest divendres

de Jaume Subirana
Rapala (2007)


"L'autor ha anat despullant la sintaxi fins a prescindir de la puntuació. És el ritme intern del vers qui ens marca una lectura que hem de fer nostra, cercant on agafar-nos". Vaig dir aquestes paraules en relació al poemari Una pedra sura. Ara m'adono que són perfectament aplicables a "Parla" del seu llibre anterior, Rapala, -i a un altre poema del mateix llibre titulat "Nacionalisme al tren". Un terreny -aquest de la puntuació- que va explorar tímidament però que a Una pedra sura pren més protagonisme. I és precisament aquest ritme intern allò que m'ha fet més atractiu el repte de musicar-lo. 




Continuo en ratxa creativa. Un altre poema de Jaume Subirana s'ha afegit a la llista dels musicats. Crec que ja n'hi haurà prou, tot i que les muses poden despertar-me a mitjanit i descobrir-me una nova melodia amagada en uns altres versos del poeta.
Sigui com sigui la part musical té ja un territori prou ampli. Ens haurem de centrar en la tria dels poemes a recitar i, sobretot -el més difícil- en donar una idea a tot el conjunt. M'hauré de submergir en la relectura dels dietaris, el FLUX, i alguna entrevista a la recerca dels fragments que m'han d'ajudar a presentar el poeta amb les seves pròpies paraules. No serà fàcil. Amb Philip Larkin disposava d'una entrevista fantàstica i, a més, el poeta anglès em va donar uns quants "titulars" que em van facilitar el camí. Subirana és més discret, menys donat a parlar de si mateix, així que caldrà pouar entre línies…