diumenge, 29 d’octubre del 2017

Surant cap a la Llibertat



Va ser un dia molt estrany. Al migdia havien corregut els rumors que el President convocaria eleccions. Hi havia hagut una mena de decepció general al sector independentista -on també m'hi compto. Jo pensava: amb quines ganes he d'afrontar un concert poètic? És el moment de recitar un versos molt bells però que, tanmateix, sentia com a fora de lloc o, millor dit, fora del temps?
A les 5 de la tarda, mentre preparava els estris, el President anunciava que havia renunciat a unes eleccions sense garanties i tot donava un nou gir: s'ensumava que l'endemà el Parlament proclamaria la Independència -com així va ser- i els ànims es recuperaven. Tot i així tenia clar que aquella versió del "Surant com les pedres" no podia ser la de sempre. Calien uns altres poemes i vaig posar fil a l'agulla.
El pati d' "El Taronger" és un espai deliciós. Les taules estan entre una petita bosquina de tarongers, codonyers i altres arbres que li donen l'aspecte d'un jardí mediterrani. En un racó ens posem els músics i anem muntant mentre arriben els primers clients que van seient a les taules tot prenent una cerveseta i xerrant de vés a saber què. Nosaltres a la nostra. Sempre he pensat que aquesta estona prèvia és la més incerta. És quan t'hi jugues que després la cosa soni més o menys bé. I la tècnica, per bé que imprescindible, de vegades se'm fa feixuga com una llosa: cables, connexions, instruments, altaveus, allargadors, amplificadors... No hauria de ser necessari tanta ferralla per a poder cantar i llegir uns poemes. Però no hi ha opció si no volem que uns instruments es mengin els altres o que la veu resti ofegada per la música. Serè feliç el dia que pugui arribar amb la guitarra a l'esquena, afinar i començar a fer-ho sonar tot plegat. 
Fem una prova de so amb la gent ja asseguda -hem trigat més del compte per problemes de darrera hora, per què els problemes no són mai de primera hora?- i engeguem. Tot sona prou bé i un poema dóna pas a un altre. Els automatismes dels bolos passats es recuperen en el moment de fer-los presents, curiosa memòria aquesta que no s'activa fins que la necessites. Al nostre costat un parell de noies xerren sense complexos. Una fins i tot baladreja pel mòbil -no puc dir parla perquè el volum és sorprenentment alt. Costa concentrar-se en aquest entorn. Nosaltres no fem música d'ambient, o, més ben dit, creem un ambient molt íntim que predisposa -o hauria de fer-ho- a l'escolta silenciosa. Sort que la resta del públic que s'ha aplegat aquest vespre és molt respectuós i amable. I entusiasta: ens regala uns quants aplaudiments al final de les peces. I això compensa sobradament la remor molesta d'aquelles que avui han vingut a sopar i s'han trobat música de fons.
Quan el darrer poema "Tarja d'embarcament" acaba i la veu enllaunada del Jaume Subirana ens recorda que aquesta aigua del riu que "agafes i no pots agafar" és la que ens "precedeix i ens sobreviurà" és el moment d'afegir els poemes que he preparat amb el Pep Puig per a un dia com avui, per a uns temps com els que corren i ens empaiten darrerament a casa nostra.





Hem escollit tres poemes de l'antologia que Subirana va titular "LLIBERTAT! 50 poemes de revolta", publicada a Ara Llibres, un de Joan Brossa, amb el que engego de cop ràpidament i que em permeto després de deconstruir per fer més entenedor:


Descarreguem un cop amb la mà esquerra
al plec del braç dret aixecant simul-
tàniament l’avantbraç.


             Resultat d'imatges de botifarra


Després uns preciosos i tristos versos de Narcís Comadira:



Boca seca

Hem cridat fins a no poder més:
la pau, la pau,
la pau i la justícia.
Justícia i llibertat
fins a no poder més.

Hem cridat fins a no poder més
que ens molestaven tantes estructures
immòbils,
tants papers, tantes lleis,
la gàbia que empresona
fins a no poder més.

Hem cridat fins a no poder més,
fins a no poder més.

Tenim la boca seca.


I encara uns darrers versos d'Eric Fried, plens d'un lúcid dramatisme:






Conversa amb un supervivent

Què vares fer aleshores
que no hauries d’haver fet?
“Res”.

Què no vares fer
que hauries d’haver fet?
“Tal i tal cosa
això i allò:
quelcom”.

Per què no ho vares fer?
“Perquè tenia por”
Per què tenies por?
“Perquè no volia morir”

¿Han mort d’altres
perquè tu no volies morir?
“Crec
que sí”

¿Tens encara res a dir
sobre el que no vares fer?



“Sí: preguntar-te
què hauries fet tu al meu lloc”

No ho sé
i no puc jutjar el teu cas.
Només sé una cosa:
demà no viurà cap de nosaltres
si avui
una vegada més
no fem res.



Eric Fried
Traducció de Feliu Formosa


He triat per a acabar un fragment del pròleg de l'antologia fet per David Fernández, el periodista i activista social, membre de la CUP-Crida Constituent. No són versos però estan plens d'una bellesa estremidora, reflexionant al voltant del paper que pot fer la poesia sobre la llibertat i la lluita per la justícia:

 

"Lliçons lliures, amb ells hem après que sí, que això no té pas final, que la llibertat és una marató que mai no s’acaba i que tota la vida haurem d’estar corrent esbufegant, regant les plantes, netejant els vidres i cuidant les vides. Protegint-la, projectant-la, vivint cada dia com si fos el primer i cada nit com si fos la darrera. Que és com dir, com així és, que cada dia i en cada gest ens hi juguem la condició de lliures: l’àrdua lluita per la llibertat, la personal-autònoma i la col·lectiva-imprescindible, que defineix encara la condició humana i la seva adolorida història. Després del després, anuncia Berger, “el futur que tant els espanta arribarà; i aleshores el que quedarà de nosaltres mateixos serà la confiança indestructible que vam mantenir durant la foscor”. La confiança desobedient en la llibertat."

(del pròleg de David Fernández a l’antologia de Jaume Subirana: LLIBERTAT! 50 POEMES DE REVOLTA, Ara llibres, 2015)

Com acabar, després de tot això i després del que hem viscut aquests dies, si no és cantant l'Estaca?
L'havia cantada un munt de vegades d'adolescent mentre aprenia dels més grans què volien dir aquella i altres metàfores d'un país que lluitava per la seva llibertat. Doncs estem al mateix lloc encara: lluitant per la nostra llibertat. Que la poesia i la cançó ens hi ajudin també. Salut i República!


5 comentaris:

  1. Tot un recital ben adequat pels moments que ara vivim...L'estaca em sembla que l'haurem de cantar molts anys més, no estic massa tranquil·la amb tot plegat! Molt bona feina August.
    Bon vespre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo espero no cantar-la gaire temps més, a no ser que sigui per a fer memòria històrica d'aquests moments tant durs. Ens mantindrem ferms i perseverants.
      Una abraçada, Roser.

      Elimina
  2. Aquest del Comadira era cantat per Pòveda, oi? Molt bons tots tres poemes. Massa bons, per la raó que tenen.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres, no recordo si el Poveda el cantava. Ho buscaré, perquè m'encanten les seves versions.
      I sí, tens raó, massa bons, que vol dir que continuen essent tristament actuals.
      Però ens ajuden a mantenir-nos ferms en la nostra idea de llibertat.
      Una abraçada, Helena!

      Elimina
    2. L'acabo d'escoltar i m'ha agradat tant que no he pogut resistir la temptació de compartir-lo en un nou post. Gràcies, Helena!

      Elimina